FFF es crea per treballar i difondre la cooperació com una filosofia per a la vida i una forma de defensar la justícia, promocionant els drets humans, especialment els referents a la salut, educació i desenvolupament, eixos vertebrats de la convivència pacífica.

Aprenc a contar històries observant grans directors i actors en acció comprenent el meravellós ofici de cineasta que em va ensenyar a gaudir, compartir, comprendre i capturar la bellesa de la diversitat. 

Creuant mars i continents primer, controlant la continuïtat dels guions per més endavant aventurar-me en una cosa més complicada per a una dona, dirigir i organitzar equips de tècnics i actors prenent el rol de primer ajudant de direcció en grans pel·lícules i publicitat coordinant i dirigint moviments i accions de cotxes, cavalls, exèrcits i grans masses de figurants. No era fàcil sent dona, aguantar tanta responsabilitat i pressió. L’estrès em va portar un dia a la sala d’emergències d’un hospital, moment important per decidir prendre’m unes vacances a tanta organització en la ficció i comprar-me una petita càmera de vídeo per acompanyar una amiga periodista de TVE buscant reportatges pel món.

Així començo a donar els meus nous passos capturant trossos de “realitat ” d’una forma totalment freelance.

El món negre sufí del Senegal em va obrir una porta a una cosa molt més profunda que desconeixia; un amor que no era sensual, no era sexual, sinó que fluïa com un elixir entre ells que els unia acompanyat d’una rapsòdia de colors, olors i música que van travessar la meva ànima. Sense saber res, vaig quedar captivada per aquest descobriment que em va inspirar a anar una mica més enllà i capturar l’invisible, allò que l’ull no pot veure.

Aquesta experiència va acabar tràgicament quan em roben el passaport a Dakar quedant-me sola, sense papers i sense diners enmig del caos d’aquesta ciutat africana i on vaig aprendre a lidiar amb la por. Acollida i protegida al barri més pobre de pescadors, conec per primera vegada la supervivència i pobresa extrema i és a partir d’aquest moment quan obri per primera vegada el meu cor a la cooperació.

Amb la càmera al seu costat confirmo i reforço el meu sentit d’expressió com a cineasta observant i capturant aquest treballador de la cirurgia de pobres que, com a conductor silenciós, va dur a terme les seves expedicions quirúrgiques amb convicció i compromís amb l’afany d’ajudar la humanitat oferint a les zones oblidades de pobresa extrema els drets bàsics de salut per als infants,  deixant tatuatges sagrats en els seus petits cossos maldestres per la pobresa extrema.

Ell em va ajudar a trobar un propòsit concret en la meva vida com a cineasta i junts creem una productora per fer documentals de sensibilització arribant a ser dues ànimes famolenques unides per l’amor a la cooperació i ajuda humanitària, creant un punt d’unió de mans que curen i ulls que miren. Una dansa entre el bisturí i la càmera seguint “Alís “pel món.

Combinant la realitat de la malaltia en la pobresa captada amb bellesa i dignitat va portar alguns dels nostres treballs audiovisuals a festivals compaginant amb l’altra passió, la formació. Durant deu anys, el nostre apartament a Barcelona és només el lloc de descans entre viatges. Campament base per organitzar expedicions, omplir maletes de medicaments i instruments quirúrgics, coordinar expedicions, editar i publicar documentals.

Enquadrant el seu treball com a cirurgià ortopèdic, especialista de mans i microcirurgia amb nens ferits de guerra, discapacitats i pobresa extrema aprenc a ser més “humana”.

Com a cineasta, crec que vaig tenir el privilegi de capturar en algun instant el neguit de l’ànima d’aquest bon home, fidel a la seva promesa d’infància a la recerca de justícia.

Compartint emocions, opinions i professió en tot moment formem una estranya combinació que formava un matrimoni de ments lliures i creatives que creixia amb l’intercanvi i la comprensió.

Però l’any 2010 un llamp va caure del cel i Fernando va ser diagnosticat amb un tumor al cervell i tot va canviar.

Per a mi aquest va ser el seu punt d’inflexió prenent la decisió més important de la meva vida en sentir un compromís cap a qui havia dedicat tota una vida a curar els altres. Convertint-me en la seva cuidadora.  I el nostre campament base, el nostre apartament, amb la malaltia es va convertir en una llar, on la cuina començava a funcionar, rentadores, roba estesa, moments de calma, fatiga, dolor i llum tancats a casa les 24 hores del dia.  

Allà va començar el gran viatge de la meva vida, un viatge interior que em va ajudar a comprendre amb calma i serenitat el procés amb què Fernando va assumir la degradació física que gradualment va anar generant la seva malaltia. Tanta dignitat cap a la seva malaltia em va commoure fins al punt que m’atrevís a demanar-li registrar aquells moments de bellesa, llum, pau i amor que em regalava fins als seus últims dies de vida.

La vida va canviar per a mi després que Fernando viatgés a la seva estrella, sumant que tres mesos després va morir la meva mare.

Un buit profund, el buit em va conduir a una introspecció i un temps de record a casa quan vaig començar a descobrir cartes, poemes i seqüències de vídeos de Fernando. Els records, imatges i fantasies de les meves pròpies percepcions van començar a omplir els buits entre les llums i ombres que buscaven unir el visible i invisible mentre la meva vida continuava sense Fernando.

Intentava amb les meves llàgrimes regar la germana llavor que m’havia deixat com a herència, el seu” llegat” de l’humanisme per bandera i la cooperació com a professió on concentrat al seu interior hi havia les paraules, gratitud i compassió que al seu costat comprenc tan bé.

Després de cinc anys de dol vaig recuperar aquella nena salvatge que em convidava a assumir un nou risc i enfrontar-me al gran desafiament; la necessitat de contar una història, la història de Fernando a través de la seva infància i qui li va marcar el seu camí de vida, Alí.

Tot i que ell m’havia parlat molt de la seva etapa de mainada al nord del Marroc, jo tenia moltes llacunes de la seva feliç però convulsa i astorada infància fins que ordenant les seves coses vaig trobar un diari personal de les seves experiències i reflexions personals amb el seu pare i del seu amic Alí en aquesta etapa tan important de la seva vida i és en aquest moment quan vaig entendre que era el meu compromís parlar sobre la vida i la mort a través de la seva infància-.

I com sempre no va ser fàcil. Se’m va ocórrer presentar el projecte de la Fundació el 27 de febrer del 2020; MEDICINA I CINEMA, sense saber que dues setmanes després entraria en una etapa de confinament sola a casa i una manera nova de viure i de connectar amb la gent a través d’una única finestra, que jo abans tant detestava, la pantalla del meu ordinador.

I va ser llavors quan vaig comprendre una de les frases que Fernando repetia “en l’adversitat, l’autèntica creativitat consisteix en transformar la tristesa, la impotència, la ràbia, i el dolor en art”.

Vaig invertir tot l’any 2020, ple de restriccions i pèrdua de llibertat, en donar forma i contingut als cinc pètals d’aquesta flor de la Fundació. I el més important; trobar les persones adequades per acompanyar-me a omplir aquests pètals de ciència i art; de cirurgia, de dansa, de poesia, de medicina, de cinema, d’amor. 

Per fi el dia 23 d’abril del 2021, dia de Santa Jordi, acompanyada de tots els meus companys de viatge vaig tenir el privilegi de signar davant notari els estatuts de la Fundació.

I el meu somni es va fer realitat, començar a olorar, tocar i observar la nostra rosa.